Plora!

Un dia, ja fa molts mesos, estava al cotxe amb una persona molt especial. Jo plorava, desconsolada. Tenia problemes. Tenia problemes d'aquells que potser a ulls d'unes persones són insignificants però que a nosaltres ens semblen grans muntanyes. Plorava i estava molt trista.
Ell no em va dir que deixès de plorar. Em mirava i callava. Jo seguia plorant, plorant com mai he plorat davant d'algú. Plorava encongida, amb peus a sobre el seient, els genolls junts. Tapant-me la cara amb les mans.
Plorava i em feia mal tot, sobretot el cor. Llavors Ell, la única persona que en aquell moment podia ajudar-me, simplement amb la seva presència, em va dir que no em tapés la cara. Em va dir que tapar-se la cara causava més dolor. Em va dir que plorés amb la cara descoberta.
No ho vaig fer.
Mai ho he intentat.
No crec que funcioni.
Potser perquè Ell és la persona per la qual més he plorat en aquesta vida. Més, fins i tot, que pel meu pare que va morir.

Em venia de gust explicar-vos aquesta història en una nit com aquesta, en la que tinc ganes de plorar. M'he enrecordat d'això perquè avui vull plorar però no ho farè. No ho farè perquè segurament si ploro algú m'escoltarà i, si algú m'escolta, em preguntarà perquè ploro i em dirà que no plori i m'intentara consolar.

A vegades el millor consol és el silenci, les abraçades, la companyia.
Penso que s'ha de deixar plorar a qui ho necessiti.
Us deixo una cançó que em fa plorar però m'encanta.

Let.

https://www.youtube.com/watch?v=dBa3iilMamc